dilluns, 6 d’octubre del 2008

Els contes de Miguel


Avui inagurem una nova secció en aquest blog, dedicada als més menuts de la casa. Aquesta és "Els contes de Miguel", on Miguel ens anirà presentant i contant una sèrie de històries en valencià sobre les nostres terres i els pobles veïns, per poder conéixer millor el lloc on vivim i no es perga eixa meravellosa costum de contar-los contes als nostres xiquets.

Esperem que vos agrade aquest primer conte de la colecció particular de Miguel, de la seua pròpia creació i ambientada en les muntanyes que envolten Nàquera: la Serra Calderona.




L’ÀGUILA QUE MENJAVA BROSSA


Doncs bé, amiguets, aquesta història, conte o romanç, està basada en les nostres muntanyes més pròximes, és a dir, en la muntanya del Pinar, en els seus penyasegats, en les seues coves i en els seus habitants... Com bé diu el seu títol, que jo li he donat, tracta sobre un àguila, un àguila molt particular.

Hi havia una vegada ací, a la muntanya del Pinar, ja fa anys, una parella
d’àguiles, de les moltes que creuaven els nostres cels, llomes, barrancs i planísies, sempre buscant alguna cosa que menjar. Doncs bé, esta parella d’àguiles trobà en el tallat del Pinar una terrasseta per a poder fer el seu niu. Es posaren en feina replegant rames, rametes, brossetes... Tot allò que pensàven que els feia falta per a fer un niu gran, en el que poguéren estar agust i tindre la seua niuà. Quan ja tinguéren el niu com els agradava, es disposaren a pondre els ous, i es trobaven molt contents, perque no sóls el seu niu era gran, sinó que també era molt difícil d’alcançar i vore pels depredadors.

L’àguila mare va pondre un ou, i el pare, molt content, volava per les llomes del Pinar, Puntal de Mateu, la Cova, el Montcudio, l’Ombria, els Trencalls... sempre buscant menjar per a la seua parella, per a que no passara fam. Passat el temps, l’àguila mare, que havia estat covant l’ou, va donar-li una sorpresa a l’àguila pare, quan li duia un ratolí per a que menjara. Quan va arribar el pare al niu per a donar-li el ratolí, el va mirar en cara de satisfacció i alegria i es va alçar sobre les seues grans potes i li va ensenyar a la seua parella una aguileta xicoteta, que acabava d’eixir de l’ou. L’àguila pare mirava aquella aguileta tant xicoteta, tan menuda, i es va emocionar.

A partir d’aquell dia el treball era doble, ja que tenia que caçar per a la seua parella i per a la seua filla. Aquella aguileta xicoteta menjava tot allò que el seu pare li duia, i es feu gran molt apressa. Els pares la deixaven sola al niu per anar a caçar, i ella, com era tan juganera, sempre estava en el niu d’ací cap allà, no parava, menejava les ales com si volguera volar, però no tenia plomes i encara no podia fer-ho.

Un bon dia, correguent i jugant, se’n va eixir del niu i va caure per tot el tallat fins arribar a terra. Com encara no tenia plomes ni força, no podia volar, i van passar moltes hores, i els seus pares no la podien trobar, degut a que estava baix, en terra, amagada entre les mates, i els pares no la veien. Després d’estar llargues hores allí, sense menjar, va sentir que s’acostaven uns animalets caminant. Es tractava d'una perdiu, que darrere duia la seua família de perdiuetes. La perdiu, al vore aquella
aguileta que, encara que era xicoteta, era ja més gran que ella, es va asustar, i quan es va donar compte que era un àguila, com ella tantes vegades les havia vist creuar els cels, sabia que es devia amagar, ja que les àguiles també mengen perdius. Però com la va vore tan xicoteta i desvalguda, no li va donar por ni importància, i va pasar per la seua vora com si res. L’aguileta, al vore aquells animalets que eren com ella, en dos potes, dos ales, un bec, va pensar: “me’n vaig darrere d’elles”. La mare perdiu trobà unes brosses tendres i sabroses i es posà a picar-les, i les perdiuetes també ho feren, imitant sa mare. L’aguileta, al vore allò, pensà: “açò és bo de menjar”, i començà ella també a picar i menjar la brossa, i encara que al principi no li feia massa gràcia, ja que estava acostumada a menjar sargantanes, ratolins i alguna serp, no va tindre més remei que menjar el mateix que les perdius: grills, brossa, cuquets i coses així.

Aquelles perdiuetes creixqueren i es feren grans, i l’aguileta també va convertir-se en un àguila gran, majestuosa i poderosa. Les perdius aprengueren a volar i l’àguila també; les perdius volaven rases a terra, mentre que l’àguila pujava alta fins els núvols, però sempre anava per on anaven les seues germanes, com l’àguila les considerava.

Un bon dia es trobaven les perdius i l’àguila dalt de la lloma del Pinar, menjant, com sempre, brossa, algun cuc, algun grill, quan, de repent, aparegué en el cel una altra àguila. Les perdius s’amagaren baix de les mates i per on pogueren, i l’àguila els preguntà per què ho feien, i una li contestà que “hi ha un àguila rondant allà pel cel, i si ens veu ens menjarà”. L’àguila alçà el cap per a vore a una de la seua espècie, va alçar el vol i se’n anà a buscar a l’altra àguila, i li va dir: “baix estan les meues germanes, les perdius. com t’acostes a elles d’una picotà t’arranque un ala i no podràs volar”, i l’altra àguila es va burlar d’ella i va intentar baixar per a vore si podia pillar alguna perdiu, però l’àguila que menjava brossa es va tirar darrere d’ella i a picotades la va tirar de la Serra Calderona.

Allò ho va vore molta gent, i aquella àguila i la seua descendència van viure molts anys en estes muntanyes, i és molt possible que encara hi hagen. I perque aquella àguila va caure del seu niu i es va ajuntar en estes perdius, s’acostumbrà a menjar brossa, i per això l’anomeraren “l’àguila que menjava brossa”.




Un conte de Miguel Navarro